La policia, els antidisturbis

La policia ens recorda la debilitat que pateix la comunitat. En una societat madura no hauria de ser necessària. La responsabilitat de cadascun faria que les regles que ens hauríem atorgat entre tots es respectessin.

Per això sempre mostrem un cert recel cap a aquesta, la seva presència ens fa endevinar que no som prou vàlids per saber-nos autocontrolar. La necessitat del cos policial esdevé com a garantia de la justícia social. A molts, els hi sembla, que els proporciona seguretat o protecció i això els satisfà, però si ampliessin la seva percepció s’adonarien que ens protegeixen de nosaltres mateixos i això no deixa de ser trist.

Sovint, la policia se sent assenyalada per l’opinió pública. Quan reprimeix accions il·legals sense vides directament en joc, quasi sempre, el seu paper és el del dolent. Aquesta percepció té una explicació racional.

Hem parlat que la seva funció hauria de fer d’element corrector de la injustícia social. Així és com nosaltres l’acceptem, encara que sigui amb totes les reserves llibertàries possibles. El problema es troba en l’execució de la vacuna. Per ser acceptada ha de complir amb la seva finalitat però actuant sempre sense transgredir els valors que l’han justificada. I resulta que la transgressió és continua. En aquest cas, la finalitat no justifica mai els mitjans perquè aquests es poden tornar recursivament en contra del que pretenen defensar.

I no és el mateix, la responsabilitat del supervisor sempre és molt més alta que la del supervisat, ja que per això exerceix el paper que exerceix.

Anem cap a un exemple concret: els antidisturbis. Aquests haurien d’actuar com a bloc, realitzant la seva tasca com a aquell que ordena llibres o cull maduixes. El que no haurien de fer és prendre-s’ho de manera personal, implicant els seus sentiments en l’acció. Han de reconduir la il·legalitat sense afegir nous elements que la facin créixer.

Recordo una acció d’una policia nòrdica en un partit de futbol. Quan uns aficionats violents estaven provocant aldarulls i les baralles se n’anaven de mare, l’actuació policial es va escometre de forma que només complia amb el seu deure, el de recuperar la pau social. Ni una sola expressió facial d’odi, ni de rancor. M’era complicat diferenciar un membre de l’ordre de l’altre, tots eren pastats, i si alguna definició individual els hi esqueia, era el de la desídia o l’avorriment, cosa que els descontaminava de l’agressió.

En canvi, aquest fet no és el més normal, sobretot a l’Estat Espanyol, on es reparteix com aquell que és boig, amb unes ganes de fer mal que desprèn un sentiment de venjança o de repressió que fa feredat. Així l’únic que aconsegueixen és deslegitimar per complet la seva tasca, i ho fan de tal manera que els converteix, davant la societat, en uns impostors, més il·legals que ningú, i a sobres menyspreables, per l’aprofitament que fan del càrrec que ocupen. Repressió gratuïta, no només censurable, sinó molt més penable que el que volen evitar.

Per això crec que la policia hauria de rebre una preparació psicològica important, emfatitzant en l’autocontrol. La seva funció s’hauria d’apropar més a la d’un mainader que a la d’un soldat.