Quan prenem una decisió triem un camí, això fa que a partir d’aquell moment siguem el que som, ja no existirà la persona que hauria triat una altra opció. La nostra motxilla tindrà incorporada aquella decisió i totes les conseqüències que se n’esdevenen.
Però això passarà per a nosaltres. Pensem que la gent del nostre entorn ho viurà de la mateixa manera, i no té per què. Parlem de multivers, quan ja de per si, qualsevol percepció humana conté un univers en si mateixa.
El que es veu d’una manera per uns pot ser percebut d’una manera ben diferent pels altres. Imaginem algú a prop de la mort, els seus últims moments són una apocalipsi per a ell i el seu món, però no ho viuran així els demés que no es troben en aquesta situació, per molt a prop que es trobin. Això et fa pensar… Si un dia em trobo amb tot de zombis al meu voltant i veig que és la meva fi, puc pensar que també ho és pels demés? Podria ser perfectament una il·lusió del meu univers i que realment (realment entès com la intersecció de la majoria d’universos de la humanitat) això no estigués passant al món amb la percepció que jo ho estaria patint.
Vist des d’aquest punt de vista d’apocalipsi al món ja n’hi ha hagut moltíssimes. Tantes com universos individuals s’han apagat o reconvertit (un univers podria esclatar dins un altre i formar part d’un altre més potent).
Torno a pensar, gràcies a una gran multitud de decisions i conseqüències, a tots els nivells, som el que som. Algú dirà miracle, això és impossible de que passi si no és un miracle. I podem dir-li que no, que ho ha de mirar al revés, jo ara no podria estar escrivint si no es donessin aquestes circumstàncies, aquest univers compartit o no, ja no seria, i ningú hi hauria plantejant-se la seva existència. Quantes coses possibles no han arribat mai a ser, infinites!