Practiquem amb les girafes.
Segons Darwin, la seva teoria de l’evolució es basa en la selecció natural: els individus d’una població presenten variacions naturals i aleatòries, sovint produïdes per mutacions genètiques que es transmeten d’una generació a l’altra.
Això implica que, per exemple, dues cries de girafa poden néixer amb diferències. Si una d’elles presenta una mutació que li proporciona una petita avantatge —com tenir el coll lleugerament més llarg i, per tant, arribar a menjar fulles que les altres no poden—, aquesta girafa tindrà més possibilitats de sobreviure, reproduir-se i transmetre aquesta característica als seus descendents.
Lamarck i els trets adquirits
Segons Lamarck, els éssers vius poden transmetre als seus descendents els trets adquirits durant la seva vida. En el cas de les girafes, per exemple, per arribar a les fulles més altes, aquestes havien d’estirar sovint el coll. Amb el temps, aquest esforç constant feia que el seu coll s’allargués lleugerament. Aquesta característica —adquirida— es transmetia als descendents, de manera que, generació rere generació, les girafes acabaven tenint colls més llargs.
Tot i que aquesta explicació va tenir força ressò en el seu moment, amb el pas del temps ha quedat relegada a un segon pla davant la teoria de Darwin, que ha estat la que ha obtingut una acceptació més àmplia dins la comunitat científica.
Una possible reivindicació de Lamarck?
Recentment, un equip de l’Acadèmia Xinesa de Ciències ha dut a terme una investigació que representa una de les evidències científiques més directes i sòlides, fins ara, a favor de la teoria de Lamarck. L’estudi s’ha fet amb plantes d’arròs i ha demostrat com aquestes poden adquirir resistència a les gelades en funció de l’entorn i transmetre aquesta capacitat a la següent generació.
I aquí és on comença la meva reflexió: si traslladem aquest plantejament a les capacitats humanes, ens trobem amb un canvi demogràfic rellevant. Actualment, les parelles tenen fills molt més tard que abans; avui, la mitjana d’edat de les dones al moment de tenir descendència supera els trenta anys —més de deu anys més que fa un segle.
Això podria fer que el bagatge vital, emocional i intel·lectual que les mares i pares transmeten —ja sigui genèticament, epigenèticament o a través de l’educació primerenca— sigui molt més ric. Potser, d’aquesta manera, l’espècie humana podria estar avançant més de pressa, no només gràcies a la tecnologia, sinó també per la profunditat de coneixement i experiència que passa de generació en generació.
El cas de l’arròs i el canvi en les edats de maternitat i paternitat ens recorden que l’evolució no és només una qüestió de mutacions aleatòries. També pot ser una història de memòria, d’adaptació i d’aprenentatge. Si Lamarck tenia raó, encara que sigui parcialment, potser hem d’ampliar la nostra mirada sobre com evoluciona realment la vida.